L’ALBA ESPERA

El cel s’estira boca terrosa i cau damunt un bri de pols. La galleda de zenc és buida; la maleta és plena com la pissarra de la classe de química (que ha quedat per esborrar). S’esborrarà el bri de pols. S’omplirà la galleda de zenc de fórmules indesxifrables. Passa la llum. Torna a passar. Passa però no es queda. Res es queda. El dit polze frega les anelles d’una llibreta buida. La galleda de zenc també ho estava. Te’n recordes? Ara no neva. I ara? Tampoc [...]

minicampus bàsquet

curtmetratge rodat i editat l'estiu del 2007 en motiu del minicampus organitzat pel cb solsona

LLÀS_IMA

curtmetratge realitzat per Víctor Fenés i Maria Padró el desembre del 2007.

SIMFONIA MATINAL AMB PAPER DE DIARI

Després de la nit i de la foscor devorant els colors, atenuant les formes, convidant la por, arribarà el matí. Tot versàtil, tot efímer. El sol torna a tenyir la vida i regala un dia més. En Pep llegirà el diari sens mirar-ne la data. Es passarà el dit índex per la llengua i humitejarà cada pàgina per girar-la. Aixecarà la vista miop per quedar-se uns breus instants observant l’esquerda de la paret del menjador. Retornarà les pupil·les al diari. Aleshores posarà un terròs de sucre a la cullereta i el banyarà lleugerament a la tassa fins que absorbeixi el suficient cafè com per abandonar el color blanc. Remenarà seguint el sentit contrari de les busques del rellotge. Farà un petit glop per sentir l’amargor als llavis i, així, lentament, fins a l’última gota. Mirarà seriós els grans de sucre que hauran quedat al fons de la tassa. S’irritarà pensant que potser si hagués remenat en el sentit de les busques del rellotge el sucre s’hagués acabat de dissoldre, i hauria posat una màscara dolça a l’amargor del cafè. Per la futura sogra de sa filla, encara més amarga serà la confitura que, després d’estar una bona estona a l’olla, la Mireia n’omplirà un pot i l’embolcallarà amb el diari que haurà agafat de damunt la taula, mentre en Pep, el seu pare, feia el ritual quotidià del cafè. La confitura (que per cert, és boníssima) anirà a parar a casa la seva futura sogra Carme, que s’ha de guanyar si l’estiu que ve vol casar-se. I el Miquel, germà de la Carme, sense escoltar-se-la gaire, li donarà la raó per fer-la callar i seguirà barallant-se amb el quadre del menjador, que per molt que el mogui sempre queda tort. Deixarà estar el quadre per posar un tros del paper de diari que embolicava el pot de confitura a sota una pota de la taula, per tal que deixi de ballar. En Pau, el germà de la Mireia, haurà anat a fer d’escolà. Acabada la missa esperarà perquè, sortosament pel ficus de la senyora Carme, s’haurà posat a ploure. La sogra de la Mireia, la Carme, anirà a posar diaris a l’entrada acabada de fregar, perquè la gent d’avui en dia és molt poc comprensiva i no s’espolsen les sabates abans d’entrar. El Miquel aprofitarà per untar-se d’amagat dos llesques de pa torrat amb la confitura, llepar el ganivet, i fer-se un entrepà, que embolicarà amb un tros de paper de diari i se l’emportarà. La cuina de la Mireia s’estarà omplint d’olor de sucre cremat perquè haurà fet crema catalana. Esperarà que pari de ploure per anar altra vegada a casa la sogra a provar sort. No s’espolsarà les espardenyes enfangades i fracassarà en l’intent de comprar la seva simpatia amarga com el cafè i com la seva confitura. L’arada d’en Pep estarà morta de dia i de nit, tan si plou com si fa sol. Morta d’enyorança, morta d’abandó, morta com el diari pres sota la taula del germà de la sogra de la filla d’en Pep, en Miquel. Les hores removent la terra se li han acabat i ara restarà al cobert, i es cobrirà de pols com la nit cobreix de foscor les teulades. En canvi, l’arada d’en Miquel, acabada de comprar, s’arrossegaria d’un costat a l’altre de camp i només s’aturaria perquè el Miquel pugues menjar-se l’entrepà de la confitura de la Mireia. Avui, però, la nova grada també es quedarà al cobert; ha plogut i la terra estarà massa molla. Quan s’acabarà l’entrepà farà una bola del paper de diari que es llegí en Pep, protegí el pot de confitura i ara embolcallava l’entrepà. Rossegant amb força, veurà com surt fum de la xemeneia de casa la Mireia, que des de que cremà el sucre de la crema catalana tenia la casa plena de fum, i ara se li acudia engegar l’extractor. En Pep sortirà a buscar cargols. Ja no plourà però sentirà olor de terra mullat, després d’un estiu de molt sol i escassa pluja. S’omplirà els pulmons d’aquesta essència, cansat de l’olor del sucre cremat de la Mireia i de l’encens d’en Pau. Passarà per davant el cobert per mirar de reüll la vella arada, ja immòbil. La futura sogra de la Mireia entrarà el petit ficus que havia posat al balcó per tal que li toqués alguna gota d’aigua i calmés la set acumulada. El deixarà just al mateix lloc, que s’intueix gràcies al cercle que el test a dibuixat a base d’anys trepitjant les mateixes rajoles. El ficus perseguirà un raig de llum que entrarà pel finestró, i quedarà inclinat com el quadre del rebedor. En Miquel entrarà sense espolsar-se les botes. Pararà al rebedor per tornar a intentar posar el quadre, que està inclinat com el ficus, a lloc. Deixarà rastre de fang fins a la cuina. Es traurà de la butxaca dels pantalons la bola del paper de diari que embolicava l’entrepà ja paït, i provarà d’encistellar-la a la galleda de les escombraries. Com que ho aconseguirà a la primera ho celebrarà com si hagués marcat un gol al minut quaranta de la final de la lliga europea. Amb el mateix entusiasme en Pau celebrarà haver guanyat onze cromos jugant al local social. Mentrestant en Pep no trobarà gaires cargols, perquè haurà topat per casualitat amb un parell de llenegues i s’animarà a buscar-ne més al bosc del Solà. El que trobarà en Miquel serà la crema cremada sobre el pedrís de la cuina, que la Carme, sorruda, no s’haurà dignat a provar. Hi enfonsarà el dit i trencarà el cristall de sucre que en cobria la superfície. Sentirà el cruixit, com el que en Pau sentí quan el mossèn trencà l’hòstia, i començarà a segregar saliva. Tocaran tres quarts de dues i en Pep tornarà a casa amb la cistella plena. La Mireia en triarà uns quants i n’omplirà una caixeta per la senyora Carme. En Pau ja haurà tornat a perdre els onze cromos. Tornarà cap a casa amb el delit de menjar castanyes i moniatos. En Miquel no haurà pogut evitar acabar-se la crema catalana i posarà cara de fàstic quan sa germana li plantificarà un plat de bolets passats per la paella que la Mireia, amb una insistència ja perenne, li haurà portat. En Pau s’entretindrà resseguint mitjos titulars de diari embolicats en una paperina plena de castanyes, que endraparà abans no fugi l’escalfor. Tampoc fugirà l’ocellet que farà en Pep doblegant el paper de la paperina ja buida. La Mireia mai dominarà la papiroflèxia com el seu pare; es tancarà de nou a la cuina a fer panellets per la Carme, que segurament els trobarà massa dolços abans de provar-los, i en Miquel se’ls podrà menjar. En Pep sortirà de casa, resseguirà un camí entollat i irregular com l’esquerda de la paret del menjador. Abans d’arribar a la trinxera passarà vora els contenidors, plens com l’estómac del Miquel. El blau haurà recollit un reguitzell d’instruments, a punt per ser reciclats i poder interpretar una nova simfonia matinal.